Un dia normal a l'escoleta de pràctiques...

El meu record envers el dia a dia a l’escoleta on vaig fer pràctiques és encara molt viu, les meves sensacions i experiències viscudes varen ser els detonants per a seguir formant-me en educació i triés fer la carrera de mestre.

A continuació vos contaré cóm era el dia a dia a la meva escoleta en pràctiques; però no ho faré, sense abans dir-vos que les meves pràctiques varen durar sis mesos i durant aquest temps vaig poder practicar i observar tres de les quatre classes que a l’escoleta hi havia. Vaig estar durant 2 mesos a cada aula.

L’escola s’organitzava segons els següents trams d’edats:

1. Aula de nadons: 4 mesos- 1 any.
2. Aula de segon nivell: 1 any – 2 anys.
3. Aula de tercer nivell: Infants de 2 a 3 anys nascuts entre el mesos de juny i el mes de desembre.
4. Aula de quart nivell: Infants de 2 a 3 anys nascuts entre els mesos de gener i juny.

Segons les diferents edats la jornada educativa dintre de les aules i fora d’aquestes transcorria d’una manera o d’un altra. Totes les aules eren iguals, en lo que a mides es refereix, però es diferenciaven en l’organització de l’espai, que estava distribuït segons la seva funcionalitat envers les necessitats de cada tram d’edat i els materials que allà es disposaven.

Començaré explicant de manera general com funcionava l’aula de nadons, en la qual hi havia 7 infants; 3 nenes i 2 nens. Al moment que jo vaig arribar a l’aula, estava arribant la primavera i la majoria d’infants ja caminaven, amb lo qual la dinàmica d’aula i d’activitats era cada vegada més activa i passaven molt de temps a l’aire lliure, ja que tant les educadores com el centre en general anaven fent canvis segons les necessitats dels nens i les possibilitats de joc segons l’estació de l’any en la que es trobaven; és a dir: que les educadores s’adaptaven a les necessitats dels infants.

A primera hora mentre els infants que ja havien arribat al centre jugaven al seu ritme i baix l’ullada de la mestra, la resta de nens anaven arribant a l’aula, això era possible fins les 9 i mitja del matí. Desprès d’aquesta estoneta de joc compartit i lliure es preparaven els esmorzars, que el cuiner preparava, i que les educadores donaven als infants dintre de l’aula. L’esmorzar consistia en papilla de fruites i alguna galeta pels que ja les podien menjar; o un biberó pels que encara no menjaven papilla.

Aquesta aula és la més especial de totes, ja que els infants nadons es diferencien moltíssim els uns dels altres, només amb uns mesos de diferència els nens porten unes rutines envers els bioritmes (alimentació, descans, motricitat, etc.) molt diverses.

Desprès de l’esmorzar hi havia alguns nens que dormien una petita migdiada que solia ser de trenta o quaranta minuts. Quan els infants es despertaven sortien a jugar a l’exterior, on es preparava un petit espai delimitat amb barreretes per a ells. La jornada era bastant similar durant la setmana, encara que les educadores cada cert temps anaven organitzant propostes de joc diferents relacionades amb certes competències com per exemple jocs musicals (amb instruments i cançons), jocs sensorials (tacte, gust i olfacte), jocs motrius amb materials de psicomotricitat, jocs que tinguessin relació amb el desenvolupament del llenguatge com per exemple la identificació d’imatges conegudes pels nens i el seu so corresponent (cotxes, motos, animals, etc...).

Desprès d’això arribava l’hora del dinar, i al igual que per a l’ esmorzar, les educadores donaven dintre de l’aula.

Aquí he d’esmentar que quasi tots els nadons que havia dintre aquesta aula marxaven entre la una i la una i mitja per anar a dinar a casa, amb lo qual només romanien a l’aula tres infants. Desprès de dinar tornaven a fer la migdiada, acompanyada en tot moment per una educadora que els hi posava una musiqueta suau per ajudar-los a conciliar la son, i que feien als bressols de la sala de dormir. Els infants eren despertats per els mateixos pares que entraven a la sala per aixecar-los i dur-los a casa. Si els infants es despertaven abans d’això, es quedaven jugant lliurement a l’aula fins que arribaven els pares.

La resta d’aules feien més o menys el mateix, diferenciant-se pel tipus d’activitats i perquè no feien una migdiada a mig matí (només els que ho necessitessin) i que les activitats de joc eren més llargues i amb una intenció més directa cap a adquirir certes competències (autonomia, llenguatge, motricitat fina i grossa, etc).

A continuació ho descriuré a mode de síntesi, detallant els punts més importants:

• Començava la jornada jugant lliurement mentre arribaven tots els nens de la classe.
• Passaven llista ajudant-se de suport fotogràfic i emprant una cançoneta per saludar als companys i dir bon dia.
• Feien una estoneta de jocs compartits dintre de l’aula. A l’aula dels més grans es feien jocs per racons, on cada nen estriava el racó de joc on volia anar.
• Rentar mans, canvis de bolquers (en el moment que ho necessitessin) o anar al lavabo abans d’anar a esmorzar.
• Per anar a esmorzar feien una filera i es dirigien al menjador (esmorzaven tots a l’hora, ajudats per les educadores).
• Desprès d’esmorzar tornaven a anar al lavabo i desprès sortien al pati a jugar (30- 40 minuts). Al pati hi havia una zona de joc motriu, un arener i disposava d’un espai gran amb gespa on els nens i nenes podien jugar a la pilota. Es treia un material divers per complementar el joc lliure dels nens i nenes.
• Al tornar a les aules es feien les activitats del dia. Cada aula tenia un cronograma amb les dies de la setmana i les activitats per a cada dia.

A continuació anomenaré les activitats que hi havia:

-       Expressió artística: en aquesta escoleta no hi havia aula-taller, amb lo qual les activitats d’expressió artística es feien dintre de l’aula i asseguts a les cadiretes. Entre els materials que empraven estava la plastilina, el fang, pintura de dits, ceres, pinzells i rodets i rodoladors per als més grans.

-       Expressió musical: Jocs musicals amb instruments i cantar cançons.

-       Psicomotricitat: Hi havia un espai destinat per a fer la psicomotricitat amb mòduls, teles i pilotes.

-       Racons de joc: Les aules dels més grans tenien uns espais de joc delimitats, on cada un d’ells triava allà on volia anar a jugar, els racons eren el de la cuina, el de la lectura, el de la son, el dels cotxes i el de les nines. Però aquí he  de dir que realment no s’empraven més que per fer una classificació del material a l’abast, ja que els infants agafaven aquests materials i anaven a jugar allà on més els hi agradava estar.

• Durant aquest moment també es feien les propostes i les activitats més dirigides a fer algun treball concret com ara el regalet per al dia del pare/mare o similar.
• Una vegada més anaven al lavabo, posaven les bates i els pitets i rentaven mans per anar a dinar.
• Desprès de dinar cada grup anava a la seva aula per passar la darrera estoneta abans d’anar a dormir o d’anar al pati cobert mentre arribaven les famílies per recollir-los.

Es preparava una única sala amb matalassos al terra, cada un amb el coixí i la manteta de cada nen, per anar a dormir la migdiada. Els mateixos pares eren els que entraven a la sala i els despertaven per dur-los a casa. Sempre hi havia una encarregada de controlar aquesta sala, mentre tant la resta d’educadores anaven a dinar.

1.     Què fan els infants en un dia típic?

Els infants fan moltes coses en un dia típic i en general a l’escola. Els  nens aprenen comportaments, aprenen hàbits d’higiène i d’autonomia, aprenen a comunicar-se, a estimar als companys i als adults, aprenen a afinar sensacions, a establir vincles afectius, a discriminar i saber què toca fer en cada moment segons les circunstàncies i contexts, entre altres moltes coses de caire més instrumental i de caire cognitiu.

Les accions del nens en un dia típic podrien ser les següents:

- Parlar, Riure, Ballar, Escoltar, Acariciar, Mimar, Barallar-se, Còrrer, Saltar, Caminar,  Cridar, Plorar, Sentir, etc...

   2. Qui decideix com s´ha d´ensenyar i avaluar?

Jo penso que això ho decideixen entre totes les educadores conjuntament amb direcció i que ho posen en comú a la primera reunió de curs.

3.    Quines estructures, pràctiques o comportaments de les mestres ajuden als infants a aprendre?

Tots els comportaments i totes les reaccions que té la mestra serveixen de model per aprendre o per desaprendre certes conductes i certes maneres de fer. Per això hem de tenir sempre present el coneixer-nos i adonar-nos de qué estam fent i com ho fem perquè tot és important a l’hora d’educar i mostrar coses als infants.

4.    Com estan organitzades les aules, les runites, els espais, els horaris...? Qui les organitza? Qui decideix per on començar i quan acabar? Quan  sorgeix un problema o un entrebanc dins la jornada, com es soluciona?

Les aules estan organitzades per trams d’edats, tal com he esmentat anteriorment, les rutines i els horaris venen marcats per la conselleria i estan relacionats amb les competències a treballar segons el currículum d’educació per a la primera etapa d’infantil.

5.    Com interactuen els infants? Col·laboren i treballen junts? Com s'ajuden a aprendre?

Els infants aprenen a socialitzar-se i a relacionar-se amb els seus iguals i amb tot el seu entorn durant tota la vida, iniciant-se amb la família, l’escola, el barri i demés amics propers.

A l’escoleta els infants interactuen lliurement amb qui volen i com volen, sempre procurant educar-los per a que mantinguin una perspectiva amable amb la resta de persones que amb ell es troben, i no evitant els conflictes (que sempre existeixen), sinó ajudant-los a superar-los i arreglar-los de la millor manera possible; fent que raonin ells mateixos envers la perspectiva de l’altre i promovent una personalitat empàtica, que sap defensar els seus drets però també entén els drets dels altres. Hem de tenir en compte que això per als infants menors de tres anys és una tasca molt difícil, ja que viuen en l’egocentrisme i no entenen més enllà del “jo”; per tant s’ha de procurar mantindre un ordre social sense preferències entre els infants i ajudar-los a sortir d’aquest egocentrisme de la millor manera possible. El mateix passa en el cas de compartir objectes i de treballar en equip, de vegades sorgeixen conflictes que s’han de resoldre posant unes normes bàsiques i que sàpiguen que les han de complir per el benestar de tots.

6.    Com interactuen amb el mestre/a?

El meu record és que la majoria d’ infants gaudien molt de la companyia de les mestres, volien jugar amb elles i els hi demanaven certes coses per a que els ajudassi o perquè les veigessin i així tenir el seu consentiment i el seu reforç visual positiu. Però també havia d’altres infants que no els importava tant la mirada atenta de la mestra, sinó que anaven més pel seu compte, jugant sols o jugant amb altres companys, però bastant independents i que no requerien massa l’atenció de la mestra.

Els infants sabien que la mestra era la que manava en aquell lloc, sabien que per fer tal cosa havien de demanar-la permís i per unes altres podien actuar com ells volguessin, encara que com es normal, no sempre succeia de tal manera i la mestra havia de recordar-los aquestes normes, les quals eren normes verbalitzades perquè a cap de les classes havia un panell amb fotografies o imatges que reflectissin aquestes normes de convivencia bàsiques.

7.    Com s’interectua amb les famílies?

Les famílies eren acollides des de el primer moment amb alegria i bon humor, interès i confiança. Els pares i mares entraven al centre i sempre podien ficar-se dintre les aules durant els moments de trobada (entrada i sortida). En una de les aules que hi vaig estar, estaven fent les disfresses de carnestoltes i els pares varen ser convidats a un taller de creació de les mateixes. Aquesta trobada va ser un moment molt maco, on els pares i mares xerraven de les seves coses, compartint experiències i podent resoldre certs dubtes o inquietuds envers algun tema concret de la criança dels seus fills.

Un altre activitat que vaig poder viure en aquesta escola va ser l’anomenada “el dia del protagonista”, on un dia de la setmana un nen/a de l’aula convidava a algun membre de la família per a que vinguessi a fer un taller, una activitat o qualsevol cosa que a ells els hi agradés fer. Va ser una experiència molt bonica i molt interessant, els nens estaven molt orgullosos i es sentien de veritat protagonistes per un dia.

En tot moment vaig veure que sempre se’ls hi oferia una mirada atenta i una atenció personalitzada quan contaven o preguntaven alguna cosa a les mestres, encara que fos a darrer hora durant els cinc o deu minuts de xerrada quan venien a buscar als infants. Al meu parèixer això és molt important, encara que també hem de saber posar límits i demanar-los que si tenen alguna cosa important a dir o a preguntar poden demanar una tutoria un dia a la tarda per poder atendre’ls millor i naltros també poder explicar-nos millor.

Tres Exemples de Bones Pràctiques

El primer dels exemples que vull comentar és una bona pràctica de centre, que es duia a terme a una escoleta on vaig estar treballar durant un any i mig. Aquesta pràctica té relació amb l’organització, el treball en equip i les propostes d’activitats. Jo l’he anomenada “ Creació de Somnis” , perquè és una pràctica que es basa en la formulació de propostes de joc per als infants.

En aquesta escoleta ens reuníem una vegada al començament del trimestre (a part de les reunions mensual periòdiques) per a organitzar mitjançant la posada en comú de les idees de propostes de joc que totes les educadores ens havíem formulat amb anterioritat. Es pensava sobre què necessiten els infants de la nostra escola, en quin nivell es troben i quins objectius volem treballar. Un dels objectius era el treball cooperatiu entre els infants. Per això es va proposar crear un espai de joc comú per a que mitjançant una única proposta de joc, que podia anar modificant-se durant el seu desenvolupament. La proposta anava dirigida a tots els infants del centre menys els nadons, i volíem promoure la reagrupació de diferents edats i diferents aules.

Durant aquestes reunions es pensava sobre quin espai triar per desenvolupar la proposta, quins materials emprar i don els trauríem, el temps que hi dedicaríem, el cronograma durant el trimestre, el nombre d’infants per sessió, quin paper tindrà cada educadora, cóm i qui documentarà cada sessió, el moment de desenvolupament dels nens, etc . També es parlava sobre la possible implicació dels familiars en la creació de l’espai o en l’aportació del material. Tot es feia mitjançant la conversa, la reflexió activa i la bona comunicació entre el personal docent i la direcció del centre. Per això és que he estriat aquesta pràctica, ja que em sembla un bon exemple de treball en equip, d’organització i de pressa de decisions en comú. Tot això em sembla bàsic i molt important en la nostra feina com educadores i mestres.

Observem per aprendre

Un altre dels exemples de bona pràctica que vull descriure l’he cercat del llibre “Entramados” de l’editorial Graó i escrit per un conjunt de mestres de l’escola del Martinet de Barcelona.

La raó de la meva tria és que m’ha semblat un molt bon exemple de bona pràctica docent i que té a veure amb la bona documentació i l’observació que feren els docents del joc lliure i espontani dels nens i nenes durant el moment del pati.

Aquesta història narra cóm un dia de pluja els infants surten al pati i juguen amb les pales i poals a fer camins per la sorra, fer ponts i a construir dics i canals aprofitant l’aigua que va quedar estancada als basals i a diferents llocs del pati.

Per a mi la bona pràctica d’aquest cas es basa en l’actitud i el comportament de les mestres que estaven observant en aquell moment el joc espontani dels nens i nenes; no varen oferir cap tipus de joc concret ni els hi formularen cap tipus de regla per a tal; sinó que varen oferir els materials idonis per a que es donés un tipus de joc que a ells els hi interessava en aquell moment: el joc amb l’aigua caiguda i recollida durant la jornada, gràcies a la pluja. Aquesta manera d’actuar deixa pas a que els infants s’organitzin, col·laborin, comparteixin i deixin fluir les seves idees i inquietuds; afavorint d’aquesta manera un aprenentatge totalment experimental i significatiu. Ells es feien les seves pròpies preguntes i es qüestionaven cóm passaria l’aigua si feien un bloc de terra, si tancaven aquest camí i n’obrien un altre de nou.

Aquest relat ens fa veure la importància de documentar i d’observar atentament als nostres alumnes, no només dintre l’aula o durant un tipus de treball concret, sinó també durant els espais d’oci i de joc lliure al pati. Gràcies a aquesta documentació nosaltres avui dia podem llegir aquestes experiències tan enriquidores per als infants. Les mestres oferien una mirada atenta i cordial, actitud atenta i motivadora de seguir aprenent per ells mateixos certs aspectes de la natura, les matemàtiques, la física i d’altres molt importants com els valors personals, els quals en aquest cas són el treball en equip, la col·laboració i la comunicació entre els companys.

Una idea que a mi se m’ha ocorrit mentre llegia aquest capítol és que desprès de visualitzar amb atenció i documentar aquestes precioses escenes de joc compartir i lliure dels infants, es podria fer una petita assemblea a la classe per reflexionar sobre el que allà estava passant, comentant els companys que hi eren i de quines classes eren, què varen aprendre i què es el que més els hi ha agradat. Un altre detall important envers aquestes activitats espontànies és que hem de tenir sempre en compte que no es doni el cas de que algun infant es quedi sense lloc dintre del joc, lo qual pot provocar frustració o altre tipus de emoció que s’haurà d’aprendre a canalitzar, observar de quina manera es resolen els conflictes que poden haver i guiar, si calés, per ajudar a solucionar els petits problemes que es trobin.

Per finalitzar copiaré el darrer paràgraf del capítol anomenat “Tenemos ingenieros en el exterior” el qual resumeix molt bé els objectius de l’activitat lliure i espontània dels infants i al tasca de les mestres (el llibre està escrit en castellà, jo faré la traducció per tots vosaltres):

“ Totes les accions espontànies enriqueixen molt als nens, els hi donen múltiples possibilitats d’experimentar, d’aprendre a incorporar noves vivències. El mateix succeeix en l’àmbit de les relacions: en les situacions de joc hi ha molt espai per a descobrir als demés, per aprendre a apropar-se a ells, per compartir, expressar els propis interessos mentre es van entenent i respectant els dels demés sense deixar de cultivar els efectes”. (Entramados, Ed. Graó).

Escoltem a les famílies

La tercera bona pràctica que he estriat per explicar és la que es duu a terme a una escoleta a la comarca del Bages a Catalunya. Aquesta pràctica es relaciona amb una pràctica adoptada pel centre educatiu envers la importància de portar una bona comunicació amb les famílies, escoltar-les, resoldre els seus dubtes i oferir un espai per dur a terme xerrades-coloquis on ells mateixos puguin plantejar els dubtes i puguin a la vegada escoltar els dubtes i les experiències dels seus iguals com a pares i mares de família.

Aquesta pràctica s’anomena “L’hora del cafè” i els objectius proposats per aquesta pràctica son els següents:

1) Crear els mitjans necessaris per incrementar una comunicació més fluïda entre els pares, les mares i el professorat.

2) Buscar canals per resoldre adequadament els problemes plantejats pels pares i les mares.

3) Facilitar l’entrada al Centre als pares, mares i altres persones interessades i/o implicades.

Objectius de l’actuació concrets:

1. Que les famílies assisteixin regularment a les trobades.

2. Que durant la tertúlia els pares, mares i professors participin donant la seva opinió.

3. Que les famílies mostrin interès per la continuïtat de les trobades.

La proposta va dirigida als pares i mares del centre i es va sorgir dels mateixos pares i mares, els quals trien un tema a tractar i durant una tarda, una vegada al mes es fa la tertúlia entre tots, tant els professors com els pares.

Aquesta és una bona pràctica de centre perquè treballa la comunicació amb les famílies i està fonamentada en l’educació dels més petits, ajudant a les famílies a resoldre els possibles dubtes i a crear un ambient càlid que promou l’ajuda conjunta entre l’equip educatiu i les famílies; ja que el que més ens importa és el bon desenvolupament, en tots els nivells, dels nostres infants.

Un bon detall a tenir en compte és que també duen a terme una valoració inicial i final, fent que siguin també els mateixos pares els qui avaluïn l’experiència.

L’enllaç per trobar aquest article és el següent:

http://www20.gencat.cat/docs/dmah/Home/Ambits%20dactuacio/Educacio%20i%20sostenibilitat/Educacio%20per%20a%20la%20sostenibilitat/Escoles%20Verdes/Espais%20dintercanvi/Forums/V%20Forum%20dEscoles%20Verdes/Experiencies%20de%20les%20escoles%20bressol/documents/006.pdf

La Bona Pràctica Educativa

A continuació faré una reflexió que té relació amb el treball conjunt que varem estar fent durant el segon seminari de l’assignatura; el qual tractava de les bones pràctiques. Però que entenem tots per bones pràctiques....? Aquí deixo caure un llistat de preguntes suggerents cap a la reflexió :

• Una bona pràctica ha de tenir una estructuració temporal, estar ben consolidada i ben organitzada o pot ser una qüestió que sorgeixi en un determinat moment i que no estava pensada prèviament ni organitzada?

Amb això em refereixo a que potser bona pràctica no sempre és organització (temporal, d’ambientació, de material,etc.), sinó que també una bona pràctica pot sorgir en un moment determinat en el que qualque cosa entre els infants succeeix i la mestra sap reaccionar o sap no reaccionar davant d’aquesta situació....es comporta observant i escoltant el que passa sense intervenir? O pel contrari actua guiant la situació, donant aquell suport que pensa que l’infant necessita en aquell moment?....

Al meu parèixer totes dues respostes poden ser bones pràctiques, tot dependrà del moment i del context, a més de les necessitats dels nens en aquell precís moment.

Un altre pregunta que jo em faig és la següent:

• Les rutines són bones pràctiques? Què fa que una pràctica habitual es converteixi en una bona pràctica?

Això em va fer pensar envers la necessitat d’avaluar les nostres rutines, les pràctiques que habitualment fem a les escoles i que només perquè així estiguin estipulades i perquè així ho diuen els pedagogs no vol dir que es converteixi en una bona pràctica. Ja que una bona pràctica, per molt que ho estiguem fent tal com diuen els manuals, dependrà de molts aspectes tals com el moment en la que la fem, el moment en el que es trobin els infants, el comportament i l’actitud de l’educadora o del mestre, els materials emprats, l’espai on ho fem, el interès que suscita als nens/es, el moment i el nivell de desenvolupament dels nens a qui va dirigit, etc. Per tot això podem dir que una pràctica habitual podria ser una bona pràctica quan es valoren tots aquests aspectes i es cerca la millor resposta adequada al grup de nens al que ens dirigim.

• En que es basen les bones pràctiques? Qui les idea? Qui les executa? Qui jutja si això és una bona pràctica? Cóm ens podem adonar que estem fent una bona pràctica?

Penso que les bones pràctiques s’han de basar en un conjunt d’aspectes importants tals com la fonamentació teòrica,que ens ofereix els continguts teòrics envers les necessitats (de tot tipus) dels infants en cada tram d’edat, l’experiència i la pràctica promoguda i existent al llarg del temps que ens ofereix una visió pràctica i més real de les teories estudiades i conegudes, el context d’actuació, el qual ens informarà sobre cóm adaptar-nos i aprofitar l’entorn i el qual hem d’adequar per a treballar segons les necessitats i interessos dels nens, l’actitud del docent, l’espai on es du a terme, el temps i el moment en el que es realitza, el respecte als diferents ritmes de cada nen, que serveixi per a tots els nens a qui va dirigida, la intenció i la coherència de l’acció segons els objectius marcats (si es una pràctica elaborada prèviament) i el protagonisme dels infants.

La bona pràctica pot ser ideada per totes les persones que treballen al centre, i pot ser executada també per totes les persones del centre; ja que educar, eduquem tots, siguem professionals de l’educació o no. Perquè al centre educatiu des de la mestra fins al cuiner tots han d’intentar ser pedagògics i educatius.

La pregunta sobre qui jutja si és bona pràctica potser més controvertida. Al meu parèixer són els infants, amb les seves respostes inconscients i el seu desenvolupament i la nostra bona observació, els qui valoraran si aquesta és una bona pràctica o no. Però òbviament per adonar-nos d’aquestes reaccions i del seu desenvolupament hem d’estar ben a la guaita i reflexionar entre tots els companys docents per saber realment sí això està o no està encertat a fer.

• Una bona pràctica ha de ser innovadora? Tota pràctica innovadora és una bona pràctica?

Per a mi no, ni tota bona pràctica ha de ser innovadora, ni tota pràctica innovadora és una bona pràctica. Ja que si és o no bona pràctica es sabrà amb l’experiència i amb el temps, encara que també es pot valorar bona pràctica al moment. I hi ha molt bones pràctiques que es podrien anomenar rutinàries i mica innovadores, però que encara així segueixen sent bones pràctiques que han existit al llarg del temps. Es més, per a que segueixin sent bones pràctiques hi ha uns pilars bàsics que no hauran de canviar.

• És la documentació una eina primordial per justificar la bona pràctica?

Al meu parèixer no. Encara que seria meravellós que totes les pràctiques de centre i d’aula fossin documentades, moltes vegades no donem a bast per documentar-ho tot, però al meu parèixer això no impedeix que l’actuació pugui ser esmentada com una bona pràctica docent.

Algunes experiències a diferents escoles...

El meu primer article de l’assignatura és una ressenya reflexiva sobre tres articles que ens descriuen diverses experiències realitzades a diferents centres educatius de 0-3 anys. A continuació passaré a descriure’ls, sense cap ordre de preferència referencial, cada una de les experiències estriades:

1. Una de les experiències que més m’ha agradat conèixer ha estat la que sorgeix a partir d’un element tan essencial , vital i comú al nostre entorn i necessari per a la nostra vida com és la llum. Una de les raons de la meva tria ha estat el plaer i el gust que he sentit al llegir aquesta experiència amb la llum; la qual té relació directa amb lo esmentat al primer paràgraf. Al meu parèixer la manera més fonamental i primària per ajudar a estimular el coneixement i l’aprenentatge dels infants, és la que es realitza al voltant dels elements bàsics, vitals i comuns del nostre entorn, emprant el gran ventall de possibilitats que ens ofereix la natura, tant els aspectes físics i tangibles, com aquells no tangibles però que es poden percebre a través dels nostres sentits.

Per tot això no és d’estranyar que les teories pedagògiques i la pràctica educativa que es sol realitzar a les escoles bressol, es basi en poder adquirir coneixements a través de desenvolupar els sentits mitjançant conflictes cognitius, ja que experimenten a través dels mateixos. Per exemple, tots sabem que els nadons des de ben prompte es dediquen a tocar tot allò que troben a l’abast, sinó abans ho tasten i ho investiguen amb la boca, observen amb atenció i passió tot allò que els reclama l’atenció, al igual que els hi agrada sentir diferents veus, músiques i reaccionen envers això.

Un dels elements més vitals per a tot ésser viu i que més a primera mà tenim és la llum. Tots sabem que hi ha molts tipus d’il•luminació: tenim il•luminació natural i il•luminació artificial. Tot això ofereix un gran calaix ple d’experiències diverses i molt interessants per desenvolupar la capacitat d’atenció, observació, visualització, i fins i tot experiències sensorials amb l’olor i la temperatura. Els nens poden explorar les diverses temperatures que ofereix la llum solar i la llum artificial (podent diferenciar-les segons el suport lumínic), i les diverses transformacions que pot sofrir la matèria quan s’escalfa amb la llum.

Un altre de les raons per la qual m’ha agradat molt aquesta lectura ha set que durant les meves pràctiques a l’escoleta vaig realitzar una proposta d’aquest tipus i vaig poder observar de primera mà el plaer que aquest material els hi oferia, l’emoció i la motivació, la qual va ser la clau que encenia el motor per arrancar l’experiència i transformar una activitat lúdica en una activitat plenament educativa i que aporta un gran bagatge de coneixements a tots els nivells.

Aquest article el podeu trobar mitjançant el següent enllaç: http://www.xtec.es/~ccols/elements/llum/llum.htm




2. Aquest article ens parla i ens vol donar a conèixer la GRAN IMPORTÀNCIA DELS AMBIENTS, dels espais allà on es desenvolupen les accions i les rutines, que no vol dir que s’hagi de fer sempre igual ni de manera avorrida, sinó que depenent d’aquesta ambientació les rutines poden arribar a ser qualque cosa màgica i espectacular, sorprenent i motivadora que engresqui als infants a
fer-les com si fos el primer dia ( pel que fa a les sorpreses) però amb l’experiència dels hàbits, als quals anem donant forma dintre nostre mitjançant l’experiència diària.

Jo he triat aquest altre article per sobre dels altres, no perquè sigui ni millor ni pitjor, ja que tots els articles són interessants i tracten temes importants per a l’educació integral dels més petits; sinó perquè tot allò que es refereix a l’ambientació, en tots els aspectes, és de vital importància dintre d’un centre escolar. Veritat que a la nostra llar també hi donem molta importància a l’ambientació, la decoració, els tipus de mobiliari, l’enlluernament, a més de donar un valor molt important a la decoració i a l’estil propi de cadascun de nosaltres? Dons a les escoles ha de ser el mateix, ja que és una segona llar per als nens i també per a nosaltres com a personal que allà hi treballa i allà viu i conviu amb la resta de companys, personal no docent del centre i els infants (protagonistes de l’acció).

Per a realitzar una bona tasca educativa i formativa de coneixements i experiències, hem de reflexionar i posar de manifest les nostres intencions i els nostres valors educatius mitjançant els espais, la decoració, el mobiliari i el material entre d’altres aspectes importantíssims, els quals oferiran l’oportunitat per viure moments de tendresa, moments de col•loqui i intercanvi verbal o no verbal entre els nens i els adults, moments de creativitat i d’explosió artística i perquè no també explosió anímica o emocional.

Dependrà d’aquests espais amb la tria del seu mobiliari, accessoris i material que s’esdevinguin i es desenvolupin jocs on intervé la complicitat, la col•laboració entre iguals i l’ajuda solidària.

Crear espais per a la independència de l’esperit, per a l’autonomia, per a la comunicació i la companyia, però també per a la solitud i la reflexió espontània o la lectura silenciosa i acurada d’algun element que allà s’hi troba o d’algun succés que els hi fa pensar i reaccionar. En definitiva puc dir que tot el que envolta al nen, persones, ambients (incloent les parets i el terra), decoració, temperatura, lluminositat, materials i sons són elements importants i especialment qualitatius del seu desenvolupament integral.

Aquest article el podeu llegir mitjançant el següent enllaç:
http://www.xtec.es/~ccols/creativitat/observar/observar.htm


3. La tercera proposta/article que més m’ha cridat l’atenció ha estat l’anomena’t “poder anar a beure aigua”, i la raó principal pel que l’he estriat és que al meu parèixer és de vital importància el poder donar l’oportunitat a tot infant de que faci i deixi de fer, es a dir, que actuï amb autonomia, podent ser ell mateix el que prengui les seves pròpies decisions sobre allò que necessita i vol. Perquè si sempre actuem per ell, i sempre li diem el que ha de fer o només li oferim una sola via d’acció (sense oferir-li estriar la necessària), ell mateix ni tan sols tindrà la capacitat d’autoconeixer-se i poder actuar segons li mana el seu cos o estat físic i/o segons li mana la seva intenció innata o desig.

Un altre de les raons per la qual m’ha agradat aquesta anècdota ha estat perquè he vist que aquí l’educadora que ens conta l’experiència ha tingut el valor i l’honestedat de voler canviar certes costums i pràctiques a l’aula per tal de millorar la seva pràctica docent, i per tant de propiciar un bon desenvolupament autònom i integral dels infants de la seva aula. L’observació i la reflexió envers aquestes observacions que les educadores realitzen a les aules són necessàries i imprescindibles per a millorar la nostra tasca educativa i saber guiar-nos cap al millor camí a seguir, segons siguin els nostres valors i la nostra visió d’infant. Aquesta inquietud per millorar i poder realitzar canvis dintre de l’aula és el que dóna valor a la pràctica docent, adonant-se a l’hora de que ella mateixa els hi estava fent de model i no s’adonava d’aquest pilar bàsic en l’adquisició d’aprenentatge per als més petits, que és l’aprenentatge mitjançant el modelatge. Per això m’ha agradat molt aquesta lectura tant humil i sincera, on trobem els pensaments i el camí seguit per una educadora atempta i observadora, que desitja millorar la seva pràctica docent.
Com ella mateixa esmenta: “ En el dia a dia res no és banal, res no és rutina”, Montse Fabres. Tot el que es fa, tot el que envolta i el temps viscut a l’escola mai no és temps buit, temps perdut, ja que cada moment és important i útil per desenvolupar-se com a persona i adquirir uns bons aprenentatges.

Podreu trobar aquesta lectura mitjançant el següent enllaç:
http://www.xtec.es/~ccols/intercan/mallorca/escoleta/escoleta01.htm

NOTA: Totes aquests articles es troben recollits a la pàgina web de “El Safareig” www.xtec.es/~ccols/.